Press. Jazz Hot, N* 584, 10/2001

<castellano><français>

Baiona. Jazz a les muralles, 17 al 23 de juliol.

Al costat d’aquests canvis, positius en conjunt, també hi ha constants a Baiona, i la primera és la coherència del programa. Hi ha hagut una cinquantena de concerts, és a dir, vuit diaris, i fos quin fos el corrent, l’estil, tots ens parlaven de jazz. (…)
El claustre de la catedral s’ha convertit en un «clàssic». L’atmosfera del lloc i la qualitat de l’audició ens proporcionen cada any concerts excepcionals. Si el duo de Stéfan Patry/Michel Delakian, amb un repertori de espirituals, va resultar agradable, i la reunió de Johnny Griffin i Hervé Sellin (saxo tenor i piano) i les actuacions en solitari dels pianistes Benny Green i Chris Hopkins van ser interessants, dos moments van resultar excepcionals per la seva densitat: la presència de Cyrus Chestnut (piano solo) va confirmar que, en aquest format, el pianista domina plenament la gran tradició del piano de jazz: lirisme, virtuosisme, expressivitat i swing. Va abordar tots els registres i estils, de l’espiritual al blues, Fats Waller i Charlie Parker amb —com ha pres per costum— petits jocs entorn de la música clásica, que van suscitar algunes objeccions. Però ja no recordem que Art Tatum, Django, Phineas Newborn o Bud Powell no es van privar d’aquests plaers? Assistir a un concert com aquest és un privilegi del qual no tothom n’és conscient, i no sabem quina sensació pot haver tingut Ignasi Terraza, present entre el públic, i que l’endemà havia d’ocupar el seient encara calent del pianista americà. En qualsevol cas, el pianista cec de Barcelona no es va pas acomplexar. El seu concert del dia següent va respondre amb una altra sensibilitat i amb altres qualitats al mateix canemàs que el de Cyrus Chestnut. Referència a la tradició (Ellington i Armstrong per obrir, Fats Waller en un preciós «Handful of Keys», un «Prelude to a Kiss» amb un toc molt d’impressionisme francès, picades d’ull a la tradició del piano, unísons amb les dues mans, acords de blocks, encadenaments a l’estil de Bud Powell…). Tot es va produir amb una gran tensió, de manera emotiva, en contrast amb l’aparent facilitat i relaxació de Chestnut. Aquests dos músics tampoc tenen gens de por de ser diferents en les seves referències, de accentuar, de jugar amb una mà esquerra poderosa. El públic del claustre, el qual felicitem per la seva actitud, va manifestar el seu entusiasme tota la setmana i sobretot en aquestes dues ocasions.
(…) cal dir-ho, la sorpresa i la satisfacció més gran d’aquest festival, juntament amb la formació de Dan Barrett i els nostres solistes de piano del claustre, va venir d’aquest monstre del swing que és el germà de Nat King Cole, Freddy Cole.

Richard Anou/Yves Sportis