You know?

Easy does it: Congratulations / Felicidades, Ignasi Terraza

One of these days I’ll post about the current situation of live jazz in Spain (not so good). As a glimmer of hope, to be added to this one, Ignasi Terraza has won the competition of piano celebrated in Jacksonville. See more info here and here. The judging panel included one Dr. John and one Marcus Roberts, and they were unanimous in granting Terraza the first place.

As Roberts said:

He got something across in every song that he played. And the judges were unanimous on it.

Congratulations!

~~~~~~~

Un día de estos comentaré la situación del jazz en vivo en España. De momento, como rayo de esperanza (como éste) y porque siempre reconforta dar buenas noticias, Ignasi Terraza ha sido el ganador del certamen de piano celebrado hace unos días en Jacksonville (Florida, EE. UU.).

Según la crónica del Florida Times-Union, Terraza ganó por decisión unánime del jurado, de tres miembros, dos de los cuales eran Dr. John y Marcus Roberts. Según éste, Terraza “logró transmitir algo en cada uno de los temas que tocó”.

Cuenta el periódico que Terraza se ganó al público desde el primer tema, su original “Give Me Another”, y mantuvo la atención del respetable con el “Django” de John Lewis, tocando blues, shuffle, swing y boogie-woogie.

Enhorabuena.

(Ver)
- - - - - -

DOSSIER EL VESTIT NOU

Ver DOC.

- - - - - -

EL PAÍS, BOGUI EN EL EXILIO

Artículo en el diario El País.
20/12/2008
.

Ver PDF.

- - - - - -

JAZZ A LES FOSQUES: UN IGNASI TERRAZA APASSIONAT I APASSIONANT

Crítica del diario de Tarragona, por Jaume Juan Magriñà.
Jazz a les Fosques-Cal Massó-Reus-2008
.

Em semblava que l’Ignasi tenia un estil molt consolidat, d’un contingut suficientment vàlid per si mateix, d’entitat pròpia, una de les constants que ha mantingut durant gran part de la seva professió. Del concert d’ahir nit a Cal Massó em va sorprendre gratament el sentit d’assumpció de risc que va optar amb extraordinària coherència afrontant camins originals enlloc de les vies més clàssiques ja experimentades i més garantides. Normalment introdueix en el seu repertori un mínim de novetats, i disculpeu que incideixi en el comentari: encara que molt a les fosques (perquè la vetllada es titulava Jazz a les fosques) vaig estar súper concentrat en la pianística del concert observant com aquest fenomen contestatari ens presentava modelitats estilístiques i temperamentals senzillament apassionants.

D’alguna forma la carrera d’Ignasi Terraza segueix una línia de tendències vitals i artístiques clarament progressives de les quals, sortosament, ens en veurem tots beneficiats. Si a les fosques, l’entremaliat senyor Terraza és capaç d’oferir-nos tantes subtileses farcides d’una sensibilitat inversemblant, com va fer-ho en els temes La vie en rose o en el bis Georgia, per a citar-ne un parell, em pregunto: amb què ens obsequiarà en una nit lluminosa? Superar-se? Amb la seva desimboltura rítmica de les sonoritats, n’estic convençut.

La meva consideració a DIMITRI SKIDANOV i a ESTEVE PI, els artífexs més irreductibles que l’acompanyaren en una nit que provocà l’admiració i l’enamorament de no pocs aficionats al gènere.

Jaume Juan Magriñà

- - - - - -

the jazzman: IGNASI TERRAZA

COVER PHOTO BY JORDI AZATEGUL

This is a special day in the history of the jazzman’s blog.

the jazzman is very proud to present the world internet premier of the Ignasi Terraza trio album. Ignasi himself has given permission for this and also to permit the jazzman to design a new cover and liner notes for the album. The album was originally released as “ITs Coming” but only our version has the alternate take of “Oscar’s Will”.

Many of you, like the jazzman until he was introduced to IT by Albert, may not be familiar with Ignasi Terraza and so here is a brief biography.

Ignasi Terraza, born July 14 1962, Barcelona, Spain, is a Catalan jazz pianist. Blind from the age of 10, he currently leads his own jazz trio playing both standards and tunes composed by the band-members, Frenchmen Pierre Boussaguet on bass and Jean Pierre Derouard on drums, touring Spain, Portugal, France and Switzerland.

With a degree in Computer Engineering, after three years dividing his time between his profession and music, Terraza decided to dedicate himself entirely to jazz in 1983, accompanying vocalists such as Charmin Michelle, Randy Greer, Michelle McCain, Lavelle or Stacey Kent, and jazz musicians Frank Wess, Jesse Davis, Gene “The Mighty Flea” Conners, Teddy Edwards, Ted Curson, Spike Robinson, Ralph Lalama or Brad Leali.

Apart from the current line-up, his own trios and quartets have included bassists Mario Rossy, Javier Colina, Jules Bekoko and Horacio Fumero, among others, and Gregory Hutchinson, Walter Perkins, Bobby Durham, Peer Wyboris, Jo Krause or Julian Vaughn on drums.

One particular association, divided into two stints (1985-1988 and 1996-2000) – was with vibraphonist and drummer Oriol Bordas, playing in trio/quartet formations and with the Barcelona Jazz Orchestra.

From 1990 to 1993, he co-led, with US guitarist David Mitchell, the Mitchell-Terraza Quartet, winning the “best new group” award at the 1991 Festival Internacional de Jazz de Guetxo.

Since 2003 he has also been teaching jazz piano at the Higher School of Music of Catalonia – Escola Superior de Música de Catalunya. Since 2006, his trio has accompanied singer Susana Sheiman at venues in both Madrid and Barcelona.

About the album:

Forming a trio with bassist Pierre Boussaguet and drummer Gregory Hutchinson, Terraza is in good form on four originals compositions as well as interpretations of overdone standards like “Yesterdays,” “My Ideal” and Duke Ellington’s “Prelude to a Kiss.” Thankfully, Terraza isn’t one of those straight-ahead jazzmen who favors an all-warhorses-all-the-time policy. Terraza surprises us with an unlikely bop arrangement of the traditional folk song “Rosor,” and the four original tunes let us know that he has a lot going for him as a composer.

My thanks to Ignasi and to Albert for the introduction. This is indeed a great honor for the jazzman and something special that I will never forget.

To all our bloggers, savor and enjoy this.

Posted by the jazzman at 12:44 PM
ALBUMS IGNASI TERRAZA

- - - - - -

CRITICA DE JAZZ-Karles Torra, La Vanguardia. Abril 2008.

Descomunal Jamal

Ahmad Jamal Trio. Intérpretes: Ahmad Jamal, piano; James Cammack, contrabajo; Idrid Muhammad, batería. Festival de Jazz de Reus. Teatre Fortuny, 4 de abril de 2008

Decía el divino Dalí que la improvisación es el colmo de la preparación, y eso debió pensar Jaume Juan Magriñà al ver como Ahmad Jamal ensayaba horas y horas con el piano antes del concierto, mientras Idris Muhammad empleaba mas de sesenta minutos en afinar la batería. Más sorprendido tuvo que quedar el factótum y a la sazón elegante “speaker” del Festival de Reus, cuando antes de salir a escena Jamal le confesó que no tenía ni idea de lo que tocarían, fiel cómo no a la noción de que el jazz es el arte de la improvisación dentro de la improvisación.
Lo que pasó a renglón seguido al calor de un abarrotado Teatre Fortuny adquirió tintes extragalácticos, o dicho de otro modo, fue una descomunal descarga de artisticidad, osadía y sentimiento como no se recuerda en años por estos contornos. Ahmad Jamal, que se considera a si mismo como un contador de historias sin palabras, nos atrapó desde el primer instante en la magia de su pianística sin par, modelando inexplorados mundos con su soberbio sentido del ritmo y del espacio-tiempo. Todo ello envuelto en una prístina belleza sonora y acompañado de un magistral uso dramático del silencio y el contraste, amén de un impagable sentido del humor. El de Pittsburgh, que pese a sus 77 abriles no paró de levantarse y moverse por el escenario, exhibió un dominio tan completo de todos los registros del piano, que por momentos parecía que el instrumento se le quedaba corto.

Por otra parte, el trío siempre funcionó como un todo bajo los efectos de una fuerte conexión telepático-espiritual. El batería Idris Muhammad, que nos obsequió con un antológico solo con las mazas, cuajó una actuación sensacional con su toque maestro perfumado en ricas esencias de Nueva Orleans. Mientras que el contrabajista James Cammack, el más joven de los tres, excelió por su mayúscula sobriedad.

Entre geniales desestructuraciones de corte vanguardista, el trío de Ahmad Jamal tocó temas nuevos (”Papillon”), perlas de cosecha reciente (”The blooming flower”) o clásicos de oro (”Poinciana”). Su éxito con la audiencia fue tan rotundo que aquello acabó pareciendo el concierto de nunca acabar, dadas las tempestades de aplausos que se desencadenaron en el Fortuny cada vez que los músicos -obligados a bisar hasta tres veces- abandonaban el escenario. A la salida del teatro, y sin salir de su asombro, un pianista de la talla de Ignasi Terraza (ahora mismo uno de los indiscutibles MVP del jazz ibérico) nos confesaba: “nunca había oído nada igual”. Lo dicho, descomunal Jamal.

KARLES TORRA

Jaç 18

Jaç 18

Jaç Febrer 2008. Homenatge a Tete

Camp del Barça

Swit Records

Swit Records. Logo.

Segell discografic català dedicat Ìntegrament al jazz. Swit records es un segell independent creat el 2006 a Barcelona al voltant del pianista Ignasi Terraza, amb voluntat de difondre jazz de qualitat amb vocacio internacional.

…….”Crear un segell discogràfic en el moment actual pot semblar propi d’un Quixot del tercer mil·leni,. Però a banda que reconec que el personatge Cervantí em desperta simpaties, penso que el moment de canvis constants que estem visquent avui en dia ens porta també a resituar-nos constantment. Així el món de la música amb els mercats de la música en viu per una banda, i el de la enregistrada, per l’altre, des de sempre tant dissociats en el món del jazz, comencen ara a veure’s relacionats i mútuament dependents….”

Es en aquest context, en el que apareix avui Swit records, com empresa dedicada a la promoció del jazz tant en l’àmbit dels concerts en viu com el dels enregistraments amb una perspectiva oberta i flexible per a poder estar a la alçada dels nostres temps.

IGNASI TERRAZA TRIO
“In a sentimental groove” - 2006 SWIT Records
I. Terraza: piano - P. Boussaguet: bass - J. P. Derouard: drums
El cant dels ocells ; An emotional dance ; La filadora ; When your lover has gone ; Everything happens to me ; Cançó No. 6 ; Isn’t it romantic? ; Rain falling, no cab ; El desembre congelat ; Mean to me ; Peace prayer

Nou disc d´Ignasi Terraza en el que fa un recorregut personal; com si d´un àlbum de fotos es tractés; en el qual ens va descobrint paisatges i moments intensos de la seva vida. Temes recuperats dels records de la seva infància com: El Cant dels ocells o la filadora i temes inspirats en la seva quotidianitar com ´Rain falling; no cab´ i altres que ens descobreixen una vegada més com Terraza domina el llenguatge del jazz: una música en la qual sap moure´s i conmoure.

IGNASI TERRAZA TRIO
“Let Me Tell You Something” - 2007 Swit Records (Originally released on 1999 Swingfònic)
I. Terraza: piano - M. Alvarez: contrabass - O. Bordas: drums
When It’s Sleepytime Down South ; Misty ; Love For Sale ; I Can’t Get Started ; All The Things You Are ; Autumn Leaves ; Body And Soul ; C Jam Blues ; If I Had You ; I Ain’t Gonna Give Nobody None o’This Jelly Roll ; Handful Of Keys

El primer d’una sèrie d’enregistraments que Ignasi Terraza va fer pel desaparegut segell Swingfònic. Un disc recollit i tranquil en el que destaca el piano amb un marcat sentit melòdic sobre una rítmica constant evocadora del trance.Els temes, un seguit d’estandars molt coneguts, els hi serveixen com excusa per a començar a estirar el fil d’una historia tot dient “deixem que t’expliqui”.
Es tracta a més a més una veritable aposta per a buscar un nou só de trio jazz, tractant el piano com si fos un instrument de vent (doncs està interpretat amb una sola mà al llarg de quasi tot el disc). L’enregistrament es ple de frescor i espontaneïtat, gaire bé tots els temes presentats foren enregistrats en la primera toma i es presenten sense edicions. Un disc. en definitiva. singular en la discografia d’Ignasi Terraza.

TONI SOLÀ & IGNASI TERRAZA TRIO
“Night Sounds” - 2007 Swit Records (Originally released on 2000 Swingfònic)
T. Solà: tenor & sopran sax - I. Terraza: piano - M. Alvarez: contrabass - O. Bordas: drums End Of A Love Affair ; You’ve Changed ; Just In Time ; Quintessence ; Beautiful Love ; My Romance ; Afternoon In Paris ; Ciao, ciao ; Do Nothing Till You Hear From Me ; When Sunny Gets Blue ; Night Sounds Blues

Un treball sorgit de la col·laboració del saxofonista Toni Solà amb el trio d’Ignasi Terraza. En ell, el saxo de toni, amb un só càlid i sensual ens va seduint poc a poc i ens captiva per la seva serenor i lirisme.
Acompanyat magníficament per un Ignasi Terrazza trio que fa us amb autoritat d’una gran varietat de registres estilístics. Podem notar en aquest disc el dolç moment que travessa el grup per la maduresa i el rodatge que els va suposar l’espectacle “jazz a les fosques”, amb el que van tocar a diari durant tres mesos just avanç del enregistrament. El repertori, composat per Standards poc coneguts ens sorprèn arrodonint la proposta.
La nit cau, el silenci s’imposa, ha arribat el moment d’escoltar els “sons nocturns”.

Festival Internacional de Música de Cambrils

Festival Internacional de Música de Cambrils. Click to open PDF

Click to open PDF.

- - - - - -

Homenatge a Billie Holiday

Homenatge a Billie Holiday. Click to open PDF

Click to open PDF.

- - - - - -

Decir ese secreto, de Francesc-Marc Álvaro, La Vanguardia

El piloto Sete Gibernau se ha retirado y, en el momento de anunciarlo oficialmente ante los medios, ha dicho el gran secreto: “Seguir ya no me hace feliz, y menos por dinero. Yo desde pequeño he tenido un sueño: ser feliz”. Lesiones y complicaciones técnicas le han llevado a tomar esta decisión. El motociclismo ha sido la manera de alcanzar la felicidad para Gibernau, no un objetivo en sí mismo. Decir este secreto no es algo habitual. Sólo los deportistas o los artistas lo confiesan con rotundidad. Es aquello de “cuando salto al campo y juego soy feliz” o “cuando toco la guitarra es el momento de mayor felicidad”. Para la mayoría es casi obligado poner obstáculos y pantallas por delante de un concepto difícil de manejar. Hay que evitar el acto impúdico, no caer en el ridículo, no dejarse tentar por la mistificación. Hoy en día, está más en boga que le contemos nuestra vida sexual con pelos y señales al primer desconocido que vemos que cometamos la insensatez de revelar aquello que, de verdad, nos hace felices. Decir lo que nos da felicidad es enseñar lo más frágil, lo más vulnerable. La misma palabra felicidad tiene una textura poco apta para según qué viajes. A veces, hacemos trampa y confesamos una pequeña felicidad para que nos dejen tranquilos: “Mira, a mí me encanta pescar”. Ya está, hemos sorteado el acoso y mantenemos a buen resguardo nuestro secreto.

En cambio, los políticos sí manejan la felicidad con bastante soltura. Es porque hablan siempre de ella al por mayor y eso es otra cosa. Algo que, sin duda, levanta sospechas, dado que, en nombre de la felicidad, se pueden cometer los crímenes más atroces con la mejor de las coartadas. Cuando en Catalunya nos metimos en la reforma del Estatut, no faltó quien propuso que, a imitación de alguna Constitución célebre, la felicidad figurara en el texto. Por suerte, finalmente, hubo contención. Será que el catalán, como buen individualista, sabe que hay materias que es mejor que no dependan del gobernante de turno.

Gibernau quería ser feliz y lo ha sido con la motocicleta durante quince temporadas. Antes de que la infelicidad le pille a toda máquina se para y dice adiós. A esto se le llama ser inteligente. Los deportistas y los artistas transmiten su felicidad al público, y ello les obliga a la sinceridad de cristal, en el espectáculo no valen componendas con la sombra. Hace unos días, por ejemplo, tuve la suerte de escuchar al trío de Ignasi Terraza ofreciendo los temas de su magnífico álbum In a sentimental groove.Decir que hubo felicidad en aquella velada sería cierto pero no sería lo bastante preciso. Es más informativo consignar que salimos mucho mejor de como habíamos entrado.

(vía Caffè Reggio)